Coneixent els clàssics: l’Hotel Empordà

Havia llegit als diaris un munt d’articles i reportatges sobre el cinquantè aniversari de l’Hotel Empordà i sabia que era un dels referents importants en la cuina tradicional catalana. Només pel fet d’haver tingut sobretot a Josep Pla, però també a Salvador Dalí, com a clients habituals, ja em despertava un cert interès. La lectura del llibre sobre l’aniversari, escrit per Miquel Berga em va fer venir encara més ganes de tastar el que molts anomenen el ‘bressol de la gastronomia catalana’, que a més ha servit d’inspiració pels grans cuiners actuals com Ferran Adrià o els germans Roca. Em vaig assabentar a partir de la lectura del llibre que en Jaume Subirós, l’actual propietari, gendre del fundador –Josep Mercader-, va començar a treballar a l’hotel quan només tenia 11 anys, ajudant a fer les compres i traginant el que calia amunt i avall. O també, per exemple, que quan Salvador Dalí estava a les últimes, per tal d’animar-lo a recuperar-se, Mercader li feia arribar fins a casa seva menjars que li agradaven. La història és un exemple de superació sensacional: de restaurant de carretera a referent gastronòmic, d’establiment hoteler sense més a paradís gormand de les comarques gironines i de Catalunya en general.

Havia sentit opinions de tot tipus sobre la cuina actual del Motel, però hi anava amb el convenciment absolut que calia tastar-lo per jutjar per mi mateixa. Per fi, un cap de setmana plujós de novembre era el moment ideal per allargar-se fins a Figueres. He de dir, abans d’explicar el que vaig menjar, que ha estat una experiència inoblidable, tant pel que vaig assaborir com per l’amable i enriquidora conversa amb el Jaume i l’Albert Subirós.

L’arribada a l’hotel impressiona pel fet que és un establiment, en plena nacional, just a l’entrada –o eixida, depèn d’on es vingue- de Figueres.  Mobles dels anys 70, carro clàssic de formatges, coberts de plata, estovalles i tovallons ben planxats, plats de coure, grans finestrals a l’exterior, un moble amb un tallador de pernil i postres exposades… Tot encaixava: estava en un restaurant dels bons de tota la vida.

L’Albert Subirós ens va atendre des del primer moment amb una amabilitat i una naturalitat que s’agraeix, comentant els vins en relació al preu, obertament, proposant entrants i plats amb bon criteri i amb una sensibilitat especial: el que fa normalment un bon maître, però que de vegades causa més nervis i més sensació de tibantor al comensal que cap altra cosa. Com a entrant vam demanar les croquetes d’escòrpora, gamba i rap, els espinacs amb gambes, panses i pinyons, i una ració per compartir de macarrons amb tòfona blanca, que ja està de temporada. Boníssim tot.

De segon vam compartir dos plats: la llebre a la royal que jo mai havia tastat, i que em va semblar un plat rodó, potent, saborós; i els tords, una proposta que per a mi va resultar fins i tot exòtica. Em vaig atrevir a desintegrar els ossos a mossegades, no només d’aletes i cuixes, sinó també del cap. Crec que vaig fer un exercici de catarsi per superar la fòbia als ocells que patisc des de fa anys. La fòbia no se si se m’ha passat, però els tords estaven de primera!

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

Abans de passar a les postres, ens van acostar el carro de formatges. Impossible resistir-se a una temptació tan gran com aquesta: formatges catalans, francesos, de cabra, de vaca i d’ovella, en un punt d’afinació perfecte…

Quan ja pensàvem que no podíem més, va arribar la comada de les postres. No vam voler marxar sense tastar alguna de les ofertes de cuina dolça del restaurant, i ens vam decantar per la tatin de poma amb sorbet de poma verda, que era excepcional. Tova i en el punt de dolçor ideal la tatin, i refrescant la bola de sorbet.

Per si no en teníem prou, el cafè va anar acompanyat de petit fours: panellets, bunyols de l’empordà en forma de rectangle i una crema de formatge fresc amb melmelada.

Ja quasi marxàvem quan se’ns va acostar l’Albert per preguntar-nos d’on veníem i a què ens dedicàvem. Vam tenir oportunitat de parlar de forma distesa amb ell i amb el seu pare (Jaume Subirós) grans senyors de sala i cuina, que ens van mostrar l’exposició de fotografies sobre la història de l’establiment, obert el 1961, i que ens van explicar de primera mà les visites d’en Pla, el ritual de la taula 26, i les seves estades al racó de la llar de foc, on s’han penjat retrats de l’escriptor, dibuixats, com a homenatge i record.

Com tornar a agafar el cotxe i fer cent-cinquanta quilòmetres fins a Barcelona de nou? Abans vam necessitar una passejada pels voltants de l’hotel –tot i que desangelats-, i unes quantes respiracions profundes. L’excursió des de la gran ciutat val la pena, de totes totes.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: