Avui… paella

“És que algú ha pogut menjar mai -excloent, és clar, les cases particulars, naturalment inaccessibles -una paella realment arrodonida i acabada, fora dels límits de l’antic Regne de València? Aquesta innocent pregunta resumeix les males estones que hom ha hagut de passar, fora de València, davant aquestes paelles d’imitació intolerables. A la problemàtica plantejada per aquesta pregunta, alguns amics valencians s’hi han adherit francament. L’abús que hom fa de la paella valenciana és excessiu -un autèntic escàndol (…). Una paella a València o a la ciutat d’Alacant, en el paisatge de Castelló, en una casa de tradició del país, saturada d’amor al país -perquè sense aquests sentiments no hi ha cuina possible-, és realment una cosa important. La seva falsificació en els àmbits forasters i en els internacionals, quin resultat pot donar si no és nefast”.

Ho podria dir jo més alt, però no més clar que ho afirma Josep Pla a ‘El que hem menjat’. Mai a la vida se m’ocorreria demanar paella en un restaurant de fora del País Valencià (sacrilegi!): si costa trobar-la bona al lloc d’origen, més difícil encara serà allà on no hi ha la tradició de fer-la.

Reconec que jo no sóc una gran amant del plat (per la barreja d’ingredients que considero excessiva), però tot i això he d’afirmar que sí, que la paella esdevé una cosa important en determinades ocasions, menjada en paisatges, entorns i moments especials. Per això quan vaig llegir les paraules de Pla em va venir al cap, com un llamp, la trobada que va organitzar aquest estiu la colla dels meus pares per celebrar amb fills i néts que ens ho passem bé junts i que ens agrada la festa. El plat principal en un dia com aquell havia de ser -lògicament- la paella, i els encarregats de fer-la, com sempre, Himerio i Ferran, mon pare i mon tio. En acabar el dinar, per agraïr-los la seua dedicació a la mestria de l’arròs, els vam fer entrega d’unes medalles ‘als grans mestres paellers’. Els vam demanar unes paraules, i Ferran, nerviós, va dir alguna cosa com: “la paella només pot eixir bé quan es fa per a gent que estimes… Per això a nosaltres sempre ens queda tan bona”. Vam aplaudir amb emoció i -almenys a alguns- se’ns van quedar gravades aquelles paraules. Efectivament, jo diria que la paella -com tots els plats- és bona si es fa amb amor, però crec que no es tracta d’amor al país, sinó a la gent per a qui cuines.

Anuncis

Etiquetes: ,

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: